Mare,

Ja saps que em costa posar-me a escriure’t i, encara més, quan ho faig amb la intenció de compartir-ho amb els demés. Sempre és difícil reobrir una ferida que, encara que semble cicatritzada, brolla sang a raudals a poc que furgues i tampoc és fàcil mostrar-se nu i vulnerable davant tothom. Però avui ho havia de fer. Avui fa un any que marxares per sempre i volia explicar-te com ens ha anat, què hem après i, sobretot, vull dir-te una i mil vegades quant t’he trobat a faltar.

Porte dies buscant una paraula que definisca el dia a dia després de la teua mort i n’he trobat una, no massa poètica, per descriure-ho: viure sense tu és calamitós. És calamitós pensar que s’obir la porta de casa i ets tu, o agafar tres cuberts per posar la taula. És calamitós veure buida la teua cadira del menjador o trobar els teus abrics encara penjats, fent olor a tu. És calamitós donar un bes o parlar-li a un tros de paper de foto reconvertit en amulet sagrat. Veure les teues cendres al costat del llit, plorar amb una cançò qualsevol, rememorar traumàticament les nits en les que no podia dormir pensant en que sonaria el telèfon quan estaves a l’UCI... Tot això no és res més que calamitós. Perquè després de la mort, tot es resignifica i fins al més ínfim detall es converteix en un lligam preciós i una forma insustituïble d’aferrar-se a allò que mai recobrarem. Però també és calamitós veure com els teus ploren i sofreixen, com has de ser al mateix temps dolor i consol en eixos dies funestos en què, per pur atzar, un núvol negre s’apodera de nosaltres.

Però allò més doloros no ha estat res del que he dit, sinó constatar cada dia i a cada hora quelcom més evident: que la teua vida ha acabat, però, per contra, la nostra continua. I continua sense tu. Et buscava impacient quan vam estrenar Safo, que Claudia i jo et vam dedicar entre bambalines; la tia Inma tractava de dir-te que què bé, ara que estàveu les dos jubilades; no et veia enlloc per contar-te com m’havien anat els exàmen finals i que em mudava a l’octubre a Basilea. Tampoc tornaras a estar sentada, orgullosa, a aquella butaca, que era la teua, a l’Auditori, ni em felicitaras quan conseguisca un treball, ni passarem més vesprades d’estiu a Bonilles, ni coneixeras als teus nets, ni tornaré a sentir el calor innocent de les teues abraçades. Res de res. I, aleshores, és quan entenc de veritat aquella frase que el Claudio sempre em deia a les classes: “más importante que lo que hay en la partitura es todo lo que no hay y todo lo que podría haber”. I tant que sí. És com aquella sensació indescriptible que vam viure al bell mig del bosc finès al teu últim Cap d’Any, del que sempre m’empenediré de no haver estat a casa. Eixa espècie de silenci absolut que, tanmateix, era atronador. Així és la teua absència: el dolor infinit de tocar aire on hi deuria d’haver un cos.

Però no et mentiré: també he après coses. Ben vist, no et queda altra si decideixes transitar el camí de pedres amb peus nus i no mirar cap a una altra banda.

Jo, el maestro Piñones, que no sabía leer y daba lecciones, he après que plorar, recordar, parlar de tu i consolar al dolorit és el millor antídot que existeix, que carregar sol amb la motxilla plena de punyals que se’t claven no és la millor idea. He aprés què és el dolor i on es troba la cara amarga de la vida, aquella que, quan som petits, ens fa ser incapaços d’entendre per què el pare no té ganes de parlar hui. He après que l’ésser humà també pot ser germinador de l’altruïsme més emotiu que existeix. També he après, i això potser no t’ho creuras o potser et riuras de mi, el valor metafòric que tenen les religions en el consol del desamparat. He après a treure forces del dolor i a fer les coses per tu i per a tu, en eixos moments claus en els que sempre t’apareixes al record. Però, saps què? Preferiria no haver après res i haver compartit una abraçada aquest matí.

I tu supose que et preguntaras que com estem. Bé, tampoc vull espantar-te. Malgrat el que t’he contat, estem bé. És a dir, tan bé com podem estar, després de tot.

Sembla que aquest any tot comença a encarar-se d’una altra manera i, amb la primavera, també arribarà el renaixement d’una vida perduda fa dos anys, per culpa del maleït bitxo que se’t va emportar i que, a alguns, ens ha canviat la vida per sempre. Però, malgrat això, anem tirant.

El pare porta un temps sense treballar, però està ben actiu, no para de fer coses i d’escriure’t poemes d’enamorat. I no t’ho creuras: ha començat a caminar i a fer excursions a la montanya! Això és un mèrit pòstum i lo demés són tonteries!

A la tia l’han jubilada i t’imagine dient: “fills de puta, a bones hores! Una bastonà amb la muleta a temps...”. Però ja no prendreu cafè, ni passaras els matins a la fresca, ara que les dos tindrieu tot el temps del món per a assaborir-lo a poc a poc.

Claudia està bé. Ha tornat a casa i viu els embats tempestuosos de la vida real i adulta amb un coratge i una força que em recorda sobremanera a tu.

I jo vaig tirant. Sembla que després de la merda d’any passat, les coses comencen a recol·locar-se i a funcionar d’alguna o altra manera. M’he mudat a Basilea – per la qual cosa em mataries – però he de dir, abans de que et rebotes, que crec que ha estat una bona decisió. Em trenca per dins no compartir amb alguns projectes bonics que veig a l’horitzó, però, al mateix temps, estaras més present que mai. I poca cosa més, segur que ja saps que seguisc fent honor al do de la ubiqüitat – materialitzat en caríssims bitllets d’avió – entre Basilea, València i Granada. Però, malgrat tot, no et preocupes, he sigut capaç de tornar a sentir esporàdicament joia i felicitat, de la qual cosa Claudia i les tietes tenen gran part de culpa. Si més no, és un gra d’esperança.

En tot aquest temps, hi ha hagut una cita que m’ha guiat i m’ha ajudat a prendre forces d’on nomès hi semblava haver dessolació i tristesa. No et diré d’on l’he treta, perquè, com a poc, em diras hortera i fatxa. Però diu així: “Grief is the price we pay for love”. Pensar que dol i amor són dues cares de la mateixa moneda és una bellíssima manera de curar les ferides de la pell desgarrada i candent.

Ja saps que sempre em costa molt acabar aquestes cartes, perquè sent que, mentre escric, et tinc agafada de la mà i, aleshores, comence una verborrea infinita per tal de no posar el punt i final. Però crec que arriba el moment una vegada més de dir un altre adéu. Cada dia pense en tu i la teua absència impregna fins a la profunditat més inexpugnable de la meua ànima. Només espere aprendre a honrar-te i a viure amb tu a la memòria la resta del temps que em quede a mi ací baix.

Fins sempre.

T’estime,

Pau

21/II/2022